Paraules de Llorenç Tous, a la presentació del meu llibre

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE de Cecili Buele Ramis: "Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres"

Lo primer vull donar les gràcies a Lleonard ja que sense el seu interès aquest llibre no existiria. Tant de bo que el seu interès al manco no li dugui pèrdues.

Després el principal gestor de la criatura ha sigut el bon amic Cil. Entre els dos hem compartit unes trobades que han refermat nostra vella amistat i que a tots dos ens han estat molt plaents.

Després moltes gràcies a tots vosaltres que heu vengut a la presentació, esper que en tregueu algun profit d'aquesta lectura i, si ho trobeu oportú, en faceu propaganda.

Jo sols vos diré dues paraules, no del llibre, sinó de la meva experiència de jubilat que a la darrera etapa de la vida en fa un poc de memòria, estimulat per un bon amic que estones es fa confident.

M'ha costat molt treure al carrer el contingut de nostres converses. No parl de dies sinó de uns tres anys. No per humildat, sinó més bé per falta de llibertat meva interior. A la fi, reconeguent que tota vida humana té en el fons la mateix estructura i que pels creients és on Déu Pare i Jesús, el Senyor, se ens fa present, ja no me importa el que diguin o pensin els lectors. 

Si alguna plana ajuda al lector a acceptar-se i a creure més en Déu, ja me felicit a mi mateix d'haver

donat la passa de parlar d'aquest pubil esgarrat i amic de Jesús que som jo.

Crec que no hem caigut en el narcisisme perillós, ni manco en la vanitat estúpida. Tant Cil com jo hem parlat tranquil·lament sense pretensions ni pors. Naturalment hi ha coses que sols Déu sap i sols

Ell ho pot jutjar; lo correcte per un creient és sentir-se perdonat i donar gràcies a Déu i a moltes altres persones vives o difuntes.

Jo animaria a tota persona entrada en els darrers anys, a fer aquesta experiència, tant si ho fa tot sol o amb altres, de paraula o per escrit, perquè ho consider una riquesa que estimula la fe en Déu, fa gaudir el seu perdó i ens prepara pel cel.

No parlaré del llibre, però vos repetiré el seu final. Me va costar trobar una cloenda a les darreres preguntes que me feu Cil en llibertat. Finalment me vingué aquest record de la meva infància. Per a Pasqua m'ensenyaren a anar ca sa padrina vella, la padrina de mumare, que acabà baldada onze anys seguda en un balancí, li vaig besar les mans i li vaig dir tal com me havien ensenyat: “ Padrina, me voleu perdonar, si vos he agraviat? I la padrina me contestà: “Déu nostre Senyor mos perdoni a tots”.

Llorenç Tous