Vicari de la parròquia de Sant Nicolau, amb Pau Oliver de rector

A partir del primer d’agost de 1968, vaig començar a treballar-hi conjuntament amb el rector de la parròquia,  el prevere palmesà Pau Oliver Ferrer, amb l’altre vicari,  el prevere inquer Pere Llabrés Martorell, i amb un grapat d'altres preveres més ancians, com  el prevere conseller Bartomeu Ferrer Ordinas o  el palmesà Josep Clar Llabrés o  l’inquer Joan Bisellach Llompart o el capellà castrense  de l’Exèrcit de l’Aire Jordi Company Campins de la vila de Consell. 

Record perfectament que el primer dels nomenaments eclesiàstics com a capellà novell no va torbar gaire a sortir del Bisbat de Mallorca i arribar a les meves mans, just quatre dies després d'haver rebut l'ordenació sacerdotal.

Aleshores jo no li donava gaire importància als papers i documents oficials. Tot i així, me'ls guardava i arxivava. Cosa que avui em permet d’afirmar que fou dia 20 de juny de l’any 1968, que el "Rdo. Sr. D. Cecilio Buele Ramis" rebia la primera notificació provenint de la "Secretaría de Cámara y Gobierno del Obispado de Mallorca", signada per "José Sacanell". 

Textualment deia això: 

"Por convenir al mejor servicio de la Iglesia y teniendo en cuenta las recomendables circunstancias que en V.R. concurren, S.E.R. el señor Obispo, mi Señor, ha tenido a bien nombrar a V., con esta fecha, Vicario Cooperador de San Nicolás. El título del nombramiento obra en esta Secretaría de Cámara, debiendo recogerlo para la toma de posesión que procurará sea a la mayor brevedad. De ella dará cuenta, por medio de oficio, a esta Secretaría. Dios guarde a V.R. muchos años. Palma, 20 de junio de 1968".

L'endemà mateix, dia 21 de juny de 1968, em feia present a la Cúria diocesana, a la Secretaria de Cambra del Bisbat, i m’estenien el títol del primer nomenament eclesiàstic. Anava signat per "Rafael, Obispo de Mallorca", "Dei et Apostolicae Sedis Gratia Episcopus Maioricensis". 

Hi vaig pagar tots els drets a la Cancelleria-Secretaria de Mallorca, - que feien un total de 100 pessetes -, amb els corresponents segells sense cap valor postal - de la "Mutua del Clero", "Pro Seminario" i "Por Construcción Templos Parroquiales" -.

En vaig rebre el text original, que deia textualment: 

"Teniendo en consideración las circunstancias que concurren en V.R., por el presente venimos en nombrarle y le nombramos Vicario Cooperador de la Parroquia de San Nicolás, de esta Ciudad, con todas las facultades, derechos y obligaciones propias de dicho cargo, al cual deberá incoporarse el dia 1º de agosto. Dios guarde a V.R. muchos años. Palma de Mallorca, 19 de junio de 1968. Rvdo. D. Cecilio Buele Ramis".

Tot i haver rebut i tenir a les mans aquest nomenament eclesiàstic (que m’urgia d'incorporar-me a la parròquia dia 1 d’agost), vaig acabar de passar aquell mes de juny i tot el mes de juliol, realitzant tasques diverses com a capellà novell.

Foren cinc setmanes molt intenses, ben aprofitades i en àmbits distints.

He de reconèixer que, fins aquell any de 1968, jo havia romàs com aquell qui diu dins del niu o dins la closca de l'ou. Homes d'església, afectats per la moral i els bons costums, els quinze condeixebles de la promoció sacerdotal mallorquina del Maig del 68 havíem fet estudis intensos d'Humanitats, Filosofia i Teologia en règim d'internat estricte. Aleshores no ens permetien ni tan sols guaitar al pati exterior on es bellugava la gent més lluitadora de les contrades centre-europees o llatinoamericanes. 

L’església parroquial de sant Nicolau, una de les cinc més antigues de Palma (1302), estava i està situada a un dels llocs més cèntrics de Ciutat. Ben enmig de carrers farcits d’establiments comercials, pastisseries de renom, galeries d’art, bars i restaurants o antigues cases de famílies nobles.

Actualment està encomanada a la Prelatura de l’Opus Dei, impulsada i fundada per Josemaría Escrivá de Balaguer.

Però l’any 1968 del segle passat, n’era rector mossèn Pau Oliver Ferrer. I jo m’hi exercia com un dels vicaris. Una mitja dotzena de capellans diocesans ens encarregàvem de les tasques parroquials diverses: tenien molt de tradicionals i romanien fortament marcades pels costums que hi havien introduït les famílies més riques de la noblesa palmesana

Des dels inicis del segle XIV no havien estat poques les famílies benestats que havien contribuït a aixecar-la, reconstruir-la, restaurar-la, mantenir-la, ornar-la... dirigir-la, etc.

Això tenia molt de pes a l’hora d’envestir amb renovacions que molt poca gent de la feligresia volia i desitjava. Encara que provenguessin del Concili Vaticà II. Algunes d’aquelles famílies (Sureda  i Verí -comte de Peralada, vescomte de Rocabertí, marquès de Vivot-, Pax -Can Berga-, Juncosa, Nadal, etc.) continuaven exercint molta d’influència en les pràctiques religioses parroquials.

Encara record l’impacte fort que em produí el fet de veure asseguts als primers bancs de l'església un grapat d’homes vestits de frac, color negre, amb corbatí i guants blancs posats. Havien de portar el pal·li que cobria la custòdia durant la processó del Corpus, per dins i fora del temple... Sempre ocupaven el primer banc de l’església a les festes més sonades.

També em cridaven l’atenció els usos freqüents que se’n feien de capes pluvials i ornaments eclesiàstics sumptuosos per a celebracions determinades, encomanades per famílies determinades i en ocasions determinades.

Aquella església de sant Nicolau també tenia el seu paper rellevant, cada any, durant uns moments de la processó o cavalcada de la Beata.  Quan arribava a la plaça del Mercat, la carrossa amb la santa vallemossina Catalina Thomàs es desviava i s’hi endinsava per acostar-se a la façana posterior de la parròquia, la que dóna a la sagristia. S’aturava davant la pedra on, segons la tradició, s’havia assegut la Beata. 

Aleshores, tota la comitiva era rebuda pel clergat, les campanes sonaven a les totes rememorant l’esdeveniment i, des de la balconada parroquial, es lliuraven caramels a tota la concurrència. Era costum establert que la comitiva s’hi aturàs per venerar «la pedra» i rebre els regals que queien des de la balconada parroquial... 

Es tractava d’una església marcadament tradicional que, d’acord amb el Concili Vaticà II, precisava de ser renovada en profunditat. Per a aquella tasca havien estat escollits el rector Pau Oliver Ferrer, i els seus vicaris Pere Llabrés Martorell i Cecili Buele Ramis. El primer, per a la renovació litúrgica («Sacrosanctum Concilium», Constitució sobre la Sagrada Litúrgia), i l’altre, jo mateix, per a la renovació de la pastoral juvenil («Gaudium et Spes», l’única Constitució pastoral del Concili Vaticà II que tractava sobre l’Església en el món contemporani).

M’encomanaren, sobretot, continuar la tasca que hi havia desplegat amb les joventuts catòliques l'anterior vicari jove d'aquella parròquia,  el prevere Joan Nicolau Mesquida, qui era natural de la vila mallorquina de Porreres, un d’aquells capellans joves que tenia una veu extraordinària de tenor i se n'havia anat a treballar a Amèrica, Puerto Rico i Texas. 

Això no obstant, la tasca primordial que m’havien encomanat com a vicari de la parròquia de sant Nicolau girava en torn de l’atenció a la joventut de la parròquia. 

M’estava ocupant de donar una mà, tant com podia, a la gent del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, majoritàriament jove. Però era una tasca que havia de desplegar fora dels meus límits geogràfics, en una altra parròquia de Ciutat, la de l’Encarnació.

Això no acabava de ser ben vist per segons quins membres d’aquella comunitat parroquial del ‘pentàgon’ de Ciutat. N’hi havia que s’estimaven més que aquell vicari es dedicàs a tasques més corrents, com dur els llibres al dia, passar el rosari, escoltar confessions, visitar malalts i dur-los la comunió, restar més temps dins la sagristia...

Parlant-ne amb el rector,  Pau Oliver, veiérem que, sense deixar d’atendre l’Escoltisme, convenia també dedicar més esforços a diversos col·lectius juvenils de la parròquia.

Començant pels més acostats, com eren els escolanets que ajudaven a servir les nombroses misses que se celebraven diàriament en aquella parròquia.

Els vaig organitzar excursions i d’altres activitats amb què s’engrescaren. Tot i que no disposàvem de cap local adient on poder-ne dur a terme ni la més mínima.

Un altre dels àmbits on vaig treballar com a vicari jove va ser l’àmbit escolar. Dins el terme parroquial de Sant Nicolau es trobava el col·legi de les Religioses Trinitàries, que el mantenien obert al carrer de la Concepció, a dues passes d’allà on havíem viscut els membres de la meva família, quan jo encara no comptava ni amb dos anys d’edat.

En aquell mateix carrer es trobava l’escola de nines que regentaven les Religioses Trinitàries. M’hi vaig acostar i oferir la meva col·laboració en allò que considerassin més adient.

Sor Maria Camps n’era la superiora. Se n’alegrà ben molt, de poder comptar amb l’ajuda d’un capellà de la parròquia, tant a l’hora de poder-ne disposar per a la celebració de la missa, com per a l’ensenyament de les classes de religió, com per a l’organització de convivències i exercicis espirituals amb les alumnes.

Em vaig prendre amb molt d’interès aquella tasca. Vaig freqüentar amb assiduïtat aquella casa, on vaig conèixer una d’aquelles religioses que més activament treballava amb la joventut. Li deien Sor Dolores Fernández Ramos. Era natural d’Arenas del Rey, un poblet de la província de Granada, situat a prop de la ciutat de Loja. 

Ens férem molt amics. Tots dos plegats anàvem preparant activitats adreçades a aquell nombrós contingent d’alumnes, amb el desig i la intenció de contribuir a transmetre’ls els valors d’una educació que incidís intensament en el respecte cap a l’altra persona, com a font d’una millor convivència i d’una major felicitat interior.

A la casa d’espiritualitat de Son Bono duguérem a terme diverses trobades, dies de convivència en deien aleshores, durant els quals intentàvem inculcar a les alumnes els valors religiosos de l’espiritualitat evangèlica i els valors humans del respecte cap als altres, de l’esforç personal, o del treball col·lectiu.

Sor Dolores vivia apassionadament aquella tasca educativa i formativa d’una forma que em meravellava. Amb molt d’entusiasme, amb una gran vitalitat, i sempre amb el somriure al rostre. Malgrat els ànims no sempre es trobassin en el millor ni al més alt nivell. Sempre la veien decidida a fer front a les dificultats amb l’empenta d’una dona que sabia bé allò que volia i que sabia com transmetre-ho a les generacions més joves.

La seva visió de la tasca pastoral tenia molt poc d’allò que acostumava a ser comú a moltes monges d’aquell temps. Representava una nova forma de transmetre i comunicar la fe.

Com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau, vaig aprendre molt d’aquella dona, religiosa Trinitària.

El record que mantenc viu de mossèn Pau Oliver Ferrer no pot deixar de ser més que agradós i força enriquidor. Cinquanta-quatre anys després!

M’hi vaig trobar molt a gust, amb una tan bona persona com ell. Aquell rector provenia d’una de les famílies cristianes de gran renom al centre de Palma. La seva casa pairal estava situada al carrer de Sans, entre les esglésies de santa Eulàlia i sant Francesc. El seu tarannà s’adeia bastant amb el de les famílies més benestants que s’acostaven amb més freqüència a la parròquia de sant Nicolau.

Jo provenia d’una de les famílies cristianes més modestes de Ciutat. Tots sis membres vivíem en una «vivenda protegida» del grup Juníper Serra, situada a la barriada perifèrica palmesana denominada «El Molinar de Levante». Just davant la fàbrica de gas i electricitat, quan amollava fumerades carregades de carbonissa a les totes... 

        A dir ver, no m’acabava de sentir plenament a gust entre les famílies de renom que freqüentaven la parròquia. Tampoc no n’era l’àmbit d’actuació que se m’havia encomanat de treballar. Per això, continuo guardant-ne molt bon record.

La perspectiva que em dóna el temps, el viscut fins ara, em duu a veure moltes de les coses passades, d’una manera molt distinta a com les veia quan les feia. Així és la vida.

Un cop dita i celebrada la meva primera missa nova a la parròquia de la Santíssima Trinitat, ordenat ja sacerdot, després de tretze anys d’estudis al Seminari Diocesà de Mallorca, m'arribava l’hora de començar a emprar les eines més propícies per anar pegant «cops de mall damunt l'encruia».

Molt pocs dies després de l’ordenació, el 19 de juny de 1968, el bisbe andalús de Mallorca, monsenyor Rafael Álvarez Lara em nomenava vicari cooperador de la parròquia de Sant Nicolau, de Palma. N’era el rector mossèn Pau Oliver Ferrer.

Qui era aquell rector, 18 anys més vell que jo? Es tractava d'un prevere mallorquí que havia estat ordenat de capellà el mateix any que jo havia fet la Primera Comunió (1951), quatre anys abans que jo entràs al Seminari (1955). 

S’havia llicenciat en Teologia a la Universitat de Salamanca. Havia començat fent de capellà d’Honor del bisbe Hervàs. L’any 1955 (quan jo vaig entrar al Seminari) fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Nicolau.

Els primers records que mantenc vius, de Pau Oliver, són de l’època que s’exercia com a vicari in Capite a la parròquia de sant Agustí dependent de la parròquia de Gènova (1962-1967). N’aixecà l’església nova, símbol evident del seu tarannà progressista i avançat, per a l’època. Alhora que del seu «saber fer» amb la gent de més recursos disponibles, com hi havia en aquella barriada benestant de sant Agustí.

Un cop nomenat rector de sant Nicolau (1967), hi vaig mantenir una relació més directa: primer com a diaca que hi col·laborà i després com a vicari nomenat pel bisbe, pocs dies després d’haver estat ordenat prevere (20-06-1968).

Del poc temps que hi vaig col·laborar (se n'anà de rector al Seminari, a finals d'aquell any mateix), en guard molt bons records. Com també del que desplegà, essent rector de la parròquia de sant Alonso Rodríguez (1978), quan vaig tornar a coincidir amb ell en tasques pastorals una dècada després, jo com a rector de la parròquia de l’Encarnació (1979). 

El fet és que vàrem trencar gairebé qualsevol altre contacte posterior, pràcticament, des que vaig deixar de pertànyer a la nòmina del clergat diocesà de Mallorca (1982).

Tot i amb això, la nostra relació sempre ha estat molt cordial i respectuosa. 

        Per a mi, Pau Oliver és un d'aquells capellans que continuo considerant, en la seva edat tan avançada, com un dels preveres mallorquins més «potables». En el sentit que es fa escoltar bé, quan predica les seves homilies (que les prepara sempre amb gran diligència) o quan manté qualque conversa o diàleg. S’hi pot parlar, amb ell, tranquil·lament, sobre qualsevol temàtica. Sempre té a punt alguna paraula adient.

Amb motiu de la comunicació que em feren arribar, des de l’Associació Cultural Amics del Seminari de Mallorca, sobre la celebració del 70è aniversari de l’ordenació sacerdotal de Pau Oliver Ferrer, amb una Eucaristia a la parròquia de sant Miquel de Palma, a les 19:h de dia 15 de juliol, se m’ocorregué de fer-ne una ampliació més extensa d’aquest escrit meu.

En record del bon amic, «el meu primer rector», i amb agraïment a tot quant va fer per mi, quan em pertocà de fer les meves primeres passes dins el món dels eclesiàstics mallorquins l’any 1968.

Inoblidables les anades a jugar a tennis pràcticament cada setmana, tots dos plegats a la finca de Gènova o a la de Son Pelat; les reunions preparatòries dels actes més solemnes a la parròquia; les recomanacions a l’hora de dur a la pràctica concreta els sagraments, com el de la Penitència en la confessió, el Baptisme, l’Eucaristia, la Unció dels malalts; la relació amb la resta de vicaris parroquials, amb l’orguener Gerhard Grenzing, etc. etc.

Gràcies a les orientacions que m’anava fent el rector, vaig anar aprenent a «fer de vicari jove» en aquella parròquia del Pentàgon de Ciutat. Li ho he agraït tota la vida.

         El darrer adéu al bon amic Pau Oliver Ferrer, a la basílica de sant Miquel, de Palma, amb funeral "corpore insepulto" inclòs, desitjam de tot cor que en PAU descansi en Pau!