Paraules de Carme Vidal, a la presentació del meu llibre

Presentació llibre "LLORENÇ TOUS. BIBLISTA I AMIC DELS POBRES", de Cecili Buele


Bon vespre senyores i senyors moltes gràcies per la seva presència.

Voldria agrair a l’amic Cil Buele la confiança en demanar-me de participar en la presentació d’aquest llibre esplèndid, fet a partir d’una entrevista llarga al canonge Llorenç Tous, també el meu agraïment a l’editor Lleonard Muntaner que ha fet possible que tenguem aquest llibre a les mans i sobretot a Llorenç Tous per haver respost de manera tan clara i sincera  a les preguntes que Cil li anava formulant.

Cil Buele ha tengut l’habilitat de saber fer parlar el personatge i aquest ha correspost amb gran generositat, per a mi els bons entrevistadors són aquells que fan parlar els entrevistats com ha estat en aquest cas.

Descobrim una persona de gran sensibilitat. El mateix Llorenç Tous, al principi de l’entrevista, quan parla dels records de la infantesa té la franquesa de manifestar-se com a persona molt sensible, però encara que ell no s’hi hagués pronunciat el lector arribaria per força a aquesta conclusió, per a mi, com a lectora, els sentiments són l’eix vertebrador de tota la seva vida que és de gran complexitat per la diversitat d’activitats que durà a terme.

El món de la seva infància a Capdepera és recordat amb gran delicadesa. Cita a una frase d’Unamuno: no sé como puede vivir quien no lleve a flor de alma los recuerdos de su niñez, i a continuació ens diu que: Sens dubte aquí es fonamenta en profunditat la llavor conscient i personal de tota la meva vida. De natural, o sigui, per do de Déu, jo era i som sensible, tant pel bé com pel mal, tant per la bellesa com pels homes i dones que sofreixen. Som així.

Aquesta reflexió personal, per a mi, podria ser la síntesi de la seva trajectòria en aquesta terra. Els que el coneixeu, que supòs que sou la majoria dels presents, de seguida hi haureu vist el documentari de tota la seva vida, és a dir:1) amor a la bellesa manifestada en les formes més diverses: l’art, la música, els records bells de la infantesa, dels professors, dels amics, dels pares, dels paisatges de Capdepera. 2) L’amor als homes i les dones que sofreixen: els marginats del jonquet que finalment seran el fil conductor que el portarà a tantes altres mostres d’amor als que pateixen: els infants del carrer, la presó, els malalts de la sida, quan aquesta malaltia era tan terrible i finalment tots els necessitats d’ajuda i de conhort. 

Llorenç tengué una infantesa feliç, fill únic, estimat dels pares, recorda que la seva mare de jove havia viscut amb la tia Jerònia que passava els hiverns a Inca i els estius i part de la tardor a Cala Rajada a na Ferradura, també el nin Llorenç passava els estius a na Ferradura amb els pares i l’esmentada tia, ens diu que precisament aquells  estius de la seva infància foren els moments més feliços d’aquells anys.

Trobam un infant feliç que juga, que passa gust de nedar, que té bons amics, que va a l’escola, que va a la catequesi, que fa d’escolanet. Tot això ens ho descriu amb gran naturalitat i amb un lèxic de gran riquesa. Té records afectuosos pel mestre de l’escola i pels capellans de la parròquia als quals qualifica de bones persones, esmenta que el rector don Toni Morey aconseguí la llibertat de tots els empresonats després de la guerra, dels quals el darrer en alliberar fou precisament el seu conco Antoni que estava a la presó de la Mola a Menorca. També té un record deferent per la catequista Catalina Massanet de mal nom Climentona que fou important en la seva formació.

Llorenç era un nin amb afició a l’estudi, qualitat que detectà el rector de la parròquia el qual li proposà, d’anar al seminari, ell acceptà i abans de complir onze anys ja començà els estudis per a esdevenir capellà.

El curs al seminari costava 1.000 pessetes, quantitat elevada per als seus pares en una època en la qual els doblers no circulaven gaire. El rector trobà una dama benefactora, la senyora Leonor Servera, disposada a pagar els estudis del seminarista. Fou l’inici de la relació amb la família March. Llorenç cada estiu corresponia a la generositat de la dama fent-li una visita per portar-li un present com a mostra d’agraïment, la dama estava encantada perquè veia en aquell al·lotet el seu capellanet, destí que no engrescava massa Llorenç, per a no dir gens. 

Llorenç al final de l’entrevista manifesta el seu desacord amb aquests seminaris menors, diu textualment que com a xarxa per recollir vocacions no haurien d’existir, no sap dir quina edat hauria de ser la idònia perquè cada cas és diferent i cita el cas d’un capellà que va començar quan va quedar viudo. S’inclinaria per persones amb un ofici o uns estudis que els permetessin ser autònomes el dia de demà.

Bon estudiant, als 23 anys ja era capellà. Fou ordenat sacerdot a Roma el dia de sant Josep de 1957.

Descobrí la Sagrada Escriptura a les classes de don Francesc Planas, canonge lectoral, i més tard bisbe d’Eivissa. El bisbe Enciso, que tenia molt d’interès en la preparació bíblica dels futurs sacerdots i avisat per l’esmentat canonge, li proposa ampliar estudis a Roma, la dama benefactora al veure que el seu capellanet s’allunyava no va voler seguir col·laborant, finalment  així mateix li pagà els bitllets.

A Roma, segons les paraules del propi Llorenç, li arribà el vent i la torrentada i va patir un enderroc total, però finalment amb la gràcia de Déu i del propi esforç va salvar la proa de la barca on seia Jesús un poc adormit. La seva sensibilitat trobà en l’art i la història de Roma una escola per educar-se. Visità tots els museus de Roma s’entusiasmà amb el Caravaggio pintor innovador, popular, ple de sensibilitat que va tenir una vida intensa marcada per la rebel·lia i  la marginació. També aprofitava per mostrar les belleses de Roma als pelegrins que li ho demanaven.

Els principis foren un poc difícils fins adaptar-se, diu que la relació amb els estudiants espanyols li costava, mentre que amb els catalans es trobava com a casa.

A Roma conegué la intel·ligència i la saviesa dels professors de la universitat Gregoriana. Té un record especial pel pare Luís Alonso Schókel, aquells professors jesuïtes eren savis, però sempre humils i accessibles. Allà va conèixer un ensenyament ben diferent d’aquell que havia rebut al Seminari que era tancat, només utilitzant els llibres de text ja que els altres llibres eren pràcticament inaccessibles.

A Roma hi passà quatre anys, del 1956 a 1960, 2 anys a la universitat Gregoriana i dos a l’Institut Bíblic. Després de Roma, el bisbe l’envià a Alemanya on ràpidament aprengué l’idioma. 

Posteriorment el bisbe Enciso li aconseguí una beca per anar a Jerusalem a ampliar estudis a l’École Biblique, depenent dels pares Dominics de Paris.

El viatge a Terra Santa fou una aventura, partí amb un vaixell turc, després des de Beirut i amb un taxi col·lectiu travessà Líban, Síria per arribar a Jerusalem on trobà un ensenyament molt diferent del de l’Institut Bíblic de Roma, a Jerusalem eren pocs alumnes i no hi havia exàmens.

Mentre era allà aprofità per viatjar: Egipte, Palestina, Síria, Líban entre d’altres països. Va gaudir molt tot i veure també pobresa, brutor i marginació.

El bisbe Enciso el nomenava com a mi diácono, fins al punt que el volgué fer canonge abans d’anar a Jerusalem, nomenament que no fou possible, en part degut a l’oposició dels mateixos canonges.

Tot i l’oposició de bona part del Capítol el bisbe el volia canonge: Et faré canonge perquè puguis dedicar-te a les classes del seminari. Si t’enviï a una parròquia, perdràs tot quant has après i jo vull que estudiïs i facis classes.  

Tornat a Mallorca feu les oposicions i als 29 anys esdevingué el canonge més jove que mai hi hagi hagut a les terres hispàniques. Com a canonge lectoral estava dispensat d’assistir al cor. Feia classes al Seminari alhora que impulsava el Moviment Bíblic.

Les classes del Seminari li agradaven, les preparava amb il·lusió i els alumnes corresponien a la seva dedicació.

Fou el primer canonge en dir la missa dels diumenges en català, lamenta que després del Vaticà ii, es perdés l’ocasió d’introduir la llengua catalana a la litúrgia, confessa que el vicari general Payeras no fou prou valent per fer-ho, perquè en aquell moment hauria estat el mateix passar del llatí a l’espanyol que del llatí al català ja que la majoria de la població usava aquest idioma, propi de Mallorca.

Reconeix que la catedral li ocupava poc temps, alliberat com estava d’assistir al cor. Estava més ocupat en les classes del seminari, però li interessava la catedral com a eina pastoral en la que hi veia grans possibilitats, també li preocupava el seu patrimoni artístic i la seva història dels quals se´n sentia responsable.

Ens parla dels dos grans artistes que hi han deixat empremta: Antoni Gaudí i Miquel Barceló. (Parèntesi)

Els que ens agrada l’art i som observadors, haurem comprovat que al llarg de la història, els papes i els bisbes quan havien de fer una intervenció important en els seus temples, especialment les catedrals, acudien als millors artistes contemporanis, l’exemple més paradigmàtic seria la Roma actual que fou en bona part dissenyada pels papes, aquesta  bona disposició de l’Església per la contemporaneïtat patí un trasbals quan fou elegit papa Pius xi 1922-39 el qual canvià la visió de l’art, ell era totalment contrari a l’art modern, l’arte moderna non entra en chiesa, lògicament no li agradà la intervenció feta per Gaudí a la catedral de Mallorca. Pius xi detestava les noves arquitectures les quals li semblaven edificis industrials, fins i tot l’osservatore romano féu campanyes contra l’art del nou cents, especialment del que es feia a Alemanya i Austria. Els seus successors, Pius xii i Joan xxiii, a poc a poc anaren suavitzant les postures, però haurem d’esperar l’arribada de Pau vi, 1963-78, per tornar veure l’art contemporani a l’interior de les catedrals, Pau vi deia que tots els estils havien d’entrar dins l’Església, però al servei de la fe. Una mostra de la seva manca de prevenció contra l’art modern fou la inauguració del Museu d’art Modern del Vaticà. (acaba el parèntesi)

Tornarem agafar el fil per parlar dels dos darrers grans artistes que han deixat empremta. Llorenç Tous, gran coneixedor de l’obra de Gaudí a la Seu, ens diu que fou iniciada per decisió del bisbe clarivident i valent Pere Joan Campins que ja en la primera entrevista amb l’arquitecte el 1903 a Barcelona li exposà clarament allò que ell volia per a la nostra Catedral, transcric les paraules de Llorenç Tous: Vull que la seu del bisbe presidesqui tota la Catedral ...Vull que l’Altar Major reunesqui al seu entorn els preveres i tot el clero del cor... Vull que la nau central sigui alliberada per al poble. Antoni Gaudí acceptà les tres propostes i començà amb il·lusió la seva tasca. Prengué Josep Maria Jujol, que aleshores era un jove arquitecte, com a principal ajudant. Viatjà desset vegades a Mallorca i residia en les seves estades en el Palau del bisbe.

Sabem que des del primer moment la compenetració entre el bisbe i l’arquitecte fou total. Aquest projecte permetria a l’arquitecte deixar la seva petjada en un enclavament fonamental del gòtic català. Gaudí havia fet tard en moltes ocasions per intervenir en el llegat nacional de Catalunya. Recordem el projecte de joventut, mai duit a terme, de restaurar el monestir de Poblet; la no elecció del seu projecte per a reformar la façana de la catedral de Barcelona, i el record amarg de veure que no acceptaven els seus suggeriments per a Santa Maria del Mar o per al  monestir de Sant Cugat. Mallorca, de la mà de Campins li oferia l’oportunitat de fer-se seva una part de l’herència gòtica catalana. El bisbe i l’arquitecte es posaren d’acord en el fet que l’essencial de la intervenció hauria de ser recuperar la grandiositat espacial gòtica que el temple havia tengut en els seus orígens, és a dir, un retorn al gòtic gloriós del passat.

Per tant el bisbe Campins, tal com feren els bisbes i els papes en el passat, cridà un dels millors arquitectes, sinó el millor, del moment.

Llorenç Tous ha comprès i interioritzat la reforma feta per Gaudí i ens dona unes pautes que ell nomena passes per entrar a la Seu de la mà de la reforma de Gaudí. Són cinc passes les quals només esmentaré de manera molt breu.

1a. Passa de Gaudí: exterior, Gaudí marcà amb una cuneta que eixampla davant els tres portals el perímetre exterior de la Catedral. Volia separar el lloc sagrat de la resta de la ciutat. No cal dir que la cuneta de la part del mar davant el portal del Mirador ha desaparegut per les successives reformes de l’Ajuntament. Voldria afegir que amb el pla mirall vàrem estar a punt de perdre la resta de la cuneta del perímetre. L’Ajuntament amb la complicitat dels arquitectes actuants, volia unificar el paviment de la zona de l’entorn de la catedral.

2a. Passa de Gaudí: El mosaic del portal major, amb un dibuix que pot entendre des d’un analfabet fins a qualsevol ciutadà del món. Gaudí ens diu amb quina actitud hem d’entrar al temple. La que expressa el salm 41: Com la cérvola que sospira per les fonts d’aigua, també sospir jo per tu ... Dins un cercle representa dos cérvols que beuen aigua que brolla d’una font.

3a. Passa de Gaudí: Entram dins la Seu, imposició de silenci admirat, incapaços de emetre cap judici. Silenci imposat per la grandària, el buit, la llum, la pau.
Ell com que és un privilegiat perquè s’ho pot permetre ens descriu les sensacions que podem experimentar quan entram a la Seu a les fosques, per esperar des del portal major el primer raig de l’alba i veure com apareixen les primeres formes a manera de bellumes fins arribar a veure les formes definitives.

4a. Passa de Gaudí: Ja hi som dedins avançam, ens trobam en un espai gòtic singular, les voltes i els nervis que tanquen l’edifici li donen la forma de nau invertida amb la quilla al vent. El gòtic és la recerca de la llum i un estalvi de matèria.

5a. Passa de Gaudí: la capella de la Trinitat, el panteó dels reis de Mallorca.

A finals de segle xx, tornam tenir un bisbe valent, Teodor Úbeda, que accepta que l’artista felanitxer Miquel Barceló, un dels millors del moment, deixi la seva empremta dins la Seu. Sobre aquest pintor Llorenç pensa que els vertaders artistes són un poc com els profetes que diuen més coses de les que ells saben que diuen. Tot i que volen avançar-se a la sensibilitat dels seus contemporanis, encara queden suggerències belleses, idees i missatges que sols el temps i altra gent anirà descobrint. És molt interessant l’opinió de Llorenç sobre l’obra de Barceló, però pens que és millor que llegeixin el llibre, ja que la manca de temps no em permet allargar-me massa. Només afegiré que Llorenç confessa que en principi fou un dels que més es van oposar a aquesta reforma de la capella de Sant Pere, però ara, passats els anys reconeix que l’obra de MB a la Seu està plenament incorporada al seu patrimoni artístic i espiritual. Que la tona i mitja de fang treballada amb la força d’un brau, queda integrada com a una peça singular, testimoni de la sensibilitat i l’art actual dins la llarga història del nostre patrimoni. Queda com la fita del segle xxi dins aquesta Seu nostra aixecada a braços d’un poble molt valent, cristià, tan pobre com el fang i tan singular com a una palmera que se cimbreja vora el mar. (llegir fragments del llibret)

Llorenç Tous també ens parla d’altres artistes que han deixat petjada a la Seu mentre ell era canonge en actiu, és el cas de Pere Cànovas autor de quinze finestrals o els que per motius diversos, explicats detalladament en el llibre, que tot i tenir projectes no pogueren executar-los com foren Juan Bautista Castro o Constantino Ruggeri, permetin que faci una breu referència al projecte no executat d’aquest darrer artista. La nostra Seu hauria pogut tenir una altra intervenció contemporània important, la del pare Constantino Ruggeri, artista destacat per la seva versatilitat, pintor, vitraller, dissenyador de mobiliari litúrgic i d’espais sagrats, sempre integrat en un programa arquitectònic. Autor de nombroses obres importants a Itàlia especialment vitralls, els seus vitralls són deutors de les experimentacions formals dutes a terme per artistes com Matisse i Chagal.  Innovador i precursor de les indicacions del concili Vaticà ii. Llorenç Tous ens relata com féu la coneixença d’aquest artista franciscà, al qual visità al seu taller de Pavia. Ruggeri li descobrí que amb els materials, la llum i els colors es podien dir més coses que a través de les imatges. Per a Ruggeri la llum era la creadora de l’espai sagrat, entenia el vitrall com a metàfora de formes i colors i no com a una narració d’imatges. Llorenç Tous reconeix que l’amistat amb Ruggeri li aportà entrar en contacte amb l’art i la bellesa, Ruggeri li descobrí que a través dels materials, la llum i el color es podia arribar a dir més coses que a través de les imatges. Pens que a Llorenç tous li hauria agradat que la capella del Santíssim hagués arribat a ser, de la mà de Ruggeri, un espai de meditació i de pau segons les pautes del concili Vaticà ii.

Per concloure, només dir que estic molt contenta d’haver pogut aprofundir en la coneixença del canonge Llorenç Tous Massanet, personatge immens,  tot i que sabia de la seva existència, ha estat tot un descobriment per a mi. 

La lectura d’aquest llibre m’ha mostrat una persona senzilla, generosa, fidel: als seus, als orígens, als amics, a la llengua, sobretot sensible i agraïda, també  humil i mancada de supèrbia, tot i ser un canonge, que sap gestionar, amb l’ajut dels col·laboradors, tot allò que empren. 

Comentaris