La música profana al Seminari diocesà de Mallorca (llegint la revista «Antorcha») (i 3)

A mitjan dècada dels anys seixanta del segle passat, els seminaristes majors José L. García Mallada, o Joan Matas o José Cabrinetti o Mariano Cortès, etc. inicien un estil de cantar distint a l'habitual fins aleshores al Seminari diocesà de Mallorca.

Ja no es tracta només de l'harmònium o el piano. Rapinyen també la guitarra o l'acordió i comencen a interpretar-hi "CANÇONS PROFANES". 

Lògicament amb un text «modificat» de lletres que, amb no poques dificultats, aconsegueixen passar amb èxit pel sedàs de la censura eclesiàstica que ens imposen els nostres superiors jeràrquics... 

Molt sovint aquests consideren que el text de les lletres originals és «massa mundà», sobretot quan fan referència explícita i directa a l'amor carnal o les relacions humanes...

Edit Piaff, Georges Brassens, Père Duval, Los Javaloyas, Los Pekenikes, La Nova Cançó, Negres espirituals, etc. romanen al punt de mira preferent d'aquells seminaristes que ens afanyam a introduir ritmes i estils nous de música al Seminari diocesà de Mallorca.

D'aquelles cançons que ens interpreta el porrerenc Joan Matas a la guitarra, encara que pugui semblar inversemblant, hores d'ara, quan ja n'han transcorregut més de cinquanta-cinc anys d'aquella audició primera, puc dir que em veig amb cor de recordar-ne la lletra completa d'alguna. 

No m'ha fugit mai del cap el text de cançons com: «Perdó», «Jericó», «Quan jo era un infant», etc.

En general, sense deixar de mantenir contengut espiritual, miren de deixar a una banda l'estil pietós característic del cant religiós convencional, i s'endinsen en altres estils i ritmes de música més contemporània que s'adiuen de manera més intensa i apropada amb l'època que vivim aleshores enclaustrats dins del Seminari.

D'entre tots els cantautors, qui sobresurt per damunt tots és el famós jesuïta francès, Père Aimé Duval. Les seves cançons marquen un abans i un després en l'estil de cançó que interpretam al Seminari: «Seigneur, mon ami», «Par la main», «La p'tite tête», «La paix si douce», «La nuit», «L'espérance morte», «Le Seigneur reviendra», «Il y avait beaucoup de monde», «Rue des Longues Haies», «Mon Dieu, mon Dieu, je suis ton enfant», són alguns dels títols més coneguts i més cantats al Seminari, pel seminarista porrerenc que aleshores rep el nom de «Johny Matas».

És una etapa que coincideix amb el corrent «modern» que s'escampa en altres àmbits externs al Seminari. Sobretot amb cantants nascuts pels voltants de la dècada dels anys quaranta: «Los 4 de Asís», entre els franciscans del Tercer Orde Regular; el Pare Ladislau, entre els caputxins; Sor Sonrisa, entre les monges dominiques franceses; Bob Dylan; Simon & Garfunkel; Joan Baez; Raimon; Joan Manuel Serrat; etc.

Una de les fites que consider puntera dins aquell estil profà de les cançons que sonen entre els seminaristes a la dècada dels anys seixanta, és la intervenció que fa la Coral Infantil Joan Baptista Comes, un cor valencià de veus blanques creat l'any 1956 pel mestre José Roca, que el canonge mallorquí D. Toni Sancho aconsegueix que actuï al saló d'actes de Sant Francesc on els seminaristes acudim a escoltar-lo amb moltes ganes. 

Aquell cor valencià de veus blanques arriba a Mallorca i intervé amb motiu de la campanya llançada a favor de l'adquisició d'un orgue per a la capella major del Seminari de Mallorca, on només s'hi pot escoltar l'harmònium...

Són un centenar de veus infantils que canten unes cançons que mai no hem pogut oblidar, com són les que interpreten en forma de cànon: «Tinc una barraqueta que no té trespol», «Tres i tres i tres fan nou», etc.

Tot plegat ens duu a valorar la importància de la música en la nostra formació i en la tasca formativa que ens sentim empesos a inculcar a la joventut del nostre temps, des del primer moment de les nostres actuacions pastorals fora del Seminari.

Un dels àmbit on això se'm fa ben palès és dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, on dedic els meus primers anys de sacerdoci de manera més intensa. Les cançons que impulsam tenen molt a veure amb l'estil adquirit els darrers anys de Seminari: «Kumbayà», «Déu és per a nosaltres un refugi i un castell», "Escolta la resposta dins el vent", "Aquesta terra", ...

Però res de tot això ja no surt publicat a la revista «Antorcha». N'acaba els dies dos mesos abans del MAIG DEL 68... Tres mesos abans que siguem ordenats sacerdots, el 16 de juny de 1968.