Trobar Riber,
biografia d’un encís
Sigui dit d’entrada
que jo no som un expert de Llorenç Riber, jo som un encisat per
Llorenç Riber. És possible sentir-se captivat, enamorat, encisat
d’una persona que no s’ha vist mai? Sí, i aquest és el meu cas.
Mai vaig veure Llorenç Riber, i això que biogràficament hagués
estat possible, ell va morir el 1958 quan jo ja tenia 14 anys. No va
ser possible l’encontre, però sí va ser possible l’encanteri.
I.
Anem per parts, i
comencem per la primera que podria titular-se “la descoberta de
Mossèn Riber”. El famós historiador, el jesuïta Pare Batllori,
descriu així el moment que el descobrí, escriu: “En desembocar a
la Rambla des del carrer Pelayo, tot fent via cap a la vella
Biblioteca de Catalunya al palau de la Generalitat topàrem amb un
capellà... amb un alçacoll desproporcionadament alt, tot ell
traspuava una tan alta dignitat, amb el gran mantell negre replegat
sota el braç esquerre que em corprengué tot d’una. En Joan
Noguera em xiuxejà a cau d’orella: és mossèn Riber”. La meva
descoberta no va a ser per la vista, com la del pare Batllori, va ser
per la lectura d’uns versos que, sense saber de qui eren escrits,
em colpiren l’ànima per una raó una mica chauvinista, com veureu.
Els versos diuen així: “Camins llargs com un anhel/dins una ànima
tranquila/que, a un cap teniu el cel/i a l’altra teniu la vila”.
Des del primer moment, vaig pensar que “la vila” que surt a
aquests quatre versos era la vila meva, la de Vila-franca.
Em vaig demanar,
anys més tard, perquè vaig relacionar la vila dels versos amb el
meu poble, i vaig descobrir que consta en algun arxiu que mossèn
Riber fou convidat una vegada a predicar a la parròquia, i vaig
imaginar que, a la vila estant, va sortir a fer camí pels camins de
foravila, per aquells precisos camins que jo mateix caminava per anar
a la dues quarterades que els meus pares posseïen a la finca de
l’Enzell i que eren aptes ferm per ordi, civada i blat; dins el pla
immens, els camins no acabaven mai de veure’s d’un cap a l’altre:
“Camins llargs com un anhel/dins una ànima tranquila/que, a un cap
teniu el cel/i a l’altra teniu la vila”. Hi havia una raó més,
n’era segur que malgrat jo mai haguera vist el mossèn, el mossèn
ens havia vist a la meva germana i a jo per aquest camí portant als
conradors, cap al migdia, una botilla d’aigua de cisterna i així
ens va descriure “Camí ple de morenó/on duen ansa per ansa/dos
infants un gerricó”. La vila del poema no podia ser altra que el
meu poble que així queda descrit: “Les cases aquí són franques/
no hem mester clau per obrir”, i jo em guardava memòria del fet:
mai, per entrar a cal padrí, vaig mester clau atès que sempre el
portal restava empès, sense biuló ni pestell posats. De quin poema
són els versos just ara esmentats? Els versos pertànyen al poema
titulat “La mort del maig”. Passà el temps, va ser molts anys
més tard que els meus ulls es fixaren en la pàgina XXIV del pròleg
de les seves Obres completes que incorpora aquesta frase contundent i
definitiva del poeta: “La mort del maig és filla de Vilafranca”.
S’anaven girant
moltes fulles dels calendaris, i aquell adolescent descobrí que en
el món hi havia més viles que la seva. I malgrat, aquells versos
primordials de Riber sempre s’han mantingut vius dins mi. Quin és
la glòria de l’art? La glòria de l’art, sobretot el poètic, és
elevar el particular al cim de l’universal, i fou així que aquells
dos caps del camí llarg de l’Enzell que a un cap tenia nom de
firmament i a l’altre, de poble concret, s’anaren canviant de
denominació i ara, en el meu itinerari existencial, un cap té nom
de “utopia” i l’altre, de “realitat”. Els versos, sense
deixar de ser geogràfics, passaren a ser simbòlics, vaig concloure
que, si no volia descarrilar en la vida, el meu tren mai no havia de
deixar cap de les dues vies, ni la via de la realitat crua ni la via
de la il·lusió esperançada.
II.
Un cop conclosa la
fase primera de la descoberta del personatge, s’encetà una segona
fase, la fase de les admiracions. Riber posseeix molts trets
admirables, però citaré la sensualitat com primer tret. Sols un
home extremadament sensual pot parlar així dels mesos de l’any.
Escriu Riber: “El mes de març és suau i tebi com una capsa de
vellut, els dies són dolços, els aires falaguers i blans com un
ventall de plomissó, les aigües són de cristall i corren cantant i
rient”. Fitxau-vos quina riquesa de comparances: una capsa de
vellut, un ventall de plomissó, unes aigües que riuen. I quina
selecció d’adjectius: suau, tebi, dolços, blans.
Després del març,
el maig. Escriu: “Les tardes de maig, del camp arribava un olor de
plenitud, les espigues eren lletoses i turgents, i groguejaven d’or
les arestes”. Feis el favor d’anotar al bloc de notes l’olor,
el color, el tacte: olor de plenitud, color groguejant d’or, i la
sensualitat del tacte d’unes espigues que, tocades, resulten
lletoses i turgents. I finalment l’exemple de l’octubre: “Aquell
sol ixent d’octubre que és daurat i tan gros i que unta les coses
de mel lluminosa”. D’estudiant, a Roma, a l’hora tardana que
els italians anomenen “tramonto”, també em fascinaren les
façanes que es cobrien de marrons i ocres i daurats, en una acció
semblant al que passa en primavera quan els camps mallorquins queden
visitats per “aquell sol que és daurat i unta les coses de mel”.
Riber és un home
d’una sensibilitat exquisida. No només en la descripció dels
mesos de l’any, també en la descripció de fets del temps de la
seva infantesa. Vos en recordau del vostre primer robatori? Com el
descriuríeu? Jo record haver-me confessat de robar ametllons, però
he d’admetre que, comparat amb Riber, el meu pecat no passava de
vulgar. Escoltem ara Riber: “El primer furt no fou de fruita, sinó
de flors”. Un humà que de nin roba ametllons no tindrà més remei
que, com jo, escriure prosa durant tota la vida, però un humà que,
de nin, roba flors, ha d’esdevenir poeta de necessitat.
Podria afegir
exemples com el final de la primera part d’aquella cançó
atribuïda al famós Tià de la Real i que Riber va glossar. En
referesc al poema “Porqueret de la pellissa”. Acaba així: “Serà
ple de son serena el gorg blau del teus dos ulls”. Hagués pogut
dir: “es tancaran de son els teus ulls”, però Riber veu el cau
dels dos ulls com un “gorg blau” que s’omple a caramull de son.
Ara sí que és hora
de passar a la part de la meva intervenció que mana espigolar aquí
i allà les dades que tenen referència amb la persona admirada.
III.
Riber neix el 1881 a
Campanet i mor a Campanet el 1958, per tant visqué 77 anys. Entre
aquestes dues dades bàsiques, em limitaré ara a destacar les que en
raó de nosaltres, amics del Seminari, ens poden resultar més
properes. El 1892 ingressa, junt a 11 al·lotells més, a Lluc com
escolà o sigui va ser nin blau. Tres anys més tard, ingressa al
Seminari diocesà quan era rector don Miquel Maura. Diguem que no es
tracta d’un cas únic, altres blavets passaren al Seminari, com per
exemple, don Pep Estelrich, mort fa pocs anys, i don Bartomeu Vaquer
que viu a la Residència Sacerdotal. Riber estudia llatí emprant el
famós diccionari del nostre temps de seminaristes llatinistes, el de
Raimundo de Miguel tot traduint “De senectute” de Ciceró. Se
presenta a sis certàmens del Seminari, un dels quals era el primer
que es celebrava. L’any rodó de 1900 és nomenat patge del bisbe
Campins i obté mitja beca pels estudis. Col·labora, com tants
altres seminaristes de l’època, amb fitxes o cèl·lules, al famós
Diccionari de Mossèn Alcover. El 1905, el mes de setembre, en
distints dies, rep totes les ordes, la del presbiterat inclosa. Amb
l’ordenació, no deixa el Seminari, immediatament és nomenat
professor de retòrica i poètica i, després, capellà del monestir
de Santa Magdalena de Ciutat. Cinc anys més tard, el 1910, és
proclamat Mestre en Gai Saber, títol atorgat pels Jocs Florals als
qui havien rebut anteriorment tres premis de la institució. El 1913
fa, junt a altres 95 capellans, oposicions a rector a una de les 35
parròquies establertes, i el que seria el gran literat Riber no les
guanya, com tampoc les guanyà el qui seria reconegut lul·lista,
Francesc Sureda i Blanes. Es desplaça a Barcelona on hi viu per
anys. El 1937, a l’illa estant, és professor de religió i després
de Llengua i Literatura a l’Institut Ramon Llull de Palma. Després
de la Guerra, es desplaça a Madrid dedicat a les tasques d’Acadèmic
de la Llengua, de traductor i d’articulista, fins que torna a
Campanet; molts mallorquins deuen recordar la gran festa que tingué
lloc el dimarts 10 de març de 1953 a la plaça Major a la que el
ministre Joaquín Ruiz-Giménez li imposà el Collar i la Gran Creu
d’Alfons desè el Savi. A Campanet morí, i hi resta enterrat.
IV
És hora ja de
parlar clar i llampant del perquè surt al títol que he donat a la
meva intervenció el vocable “encís”. L’encís meu es pot
expressar en cinc termes. I aquests cinc termes són “La minyonia
d’un infant orat”. No em serà difícil dir una paraula sobre
aquesta obra. Molts l’han dita, i l’han dita molt bé, i molts
sou, n’estic segur, els lectors. Abans, permeteu-me que expliciti
una evidència, per si un cas algú no la tingui clara. Es tracta del
significat del terme “orat” que surt al títol de “La minyonia
d’un infant orat”. Segons el Diccionari d’Alcover-Moll, “orat”
pot significar tres coses: esquiu, boig i salvatge; crec jo que el
millor significat que es pot atribuir en aquest cas és el de
salvatge en la seva accepció de no domesticat, no dominat, val a
dir, salvatge en el sentit que Rousseau atorgà al terme; aleshores
llegir La minyonia seria llegir la història d’aquells anys que
Riber era infant natural, és a dir, infant quan encara la cultura no
l’havia emmotllat.
Hauria dues maneres
de legitimar la força encisadora de La minyonia. Una seria la d’anar
llegint petits trossets del text. L’altre, seria oferir, en mitja
dotzena de punts, el que suposa, en síntesi, aquesta gran obra
literària.
Emprem les dues
maneres. La primera, la dels petits trossets del text. En ells
comprovarem que no sol és la sensualitat un dels trets més
característics de Riber, també maneja magistralment el sentit de la
anècdota ocurrent farcida de bon humor o de fina ironia. Mirau com
descriu la figura del seu avi, aquell vellet que estava “llogat de
dilluns a dissabte”. Escriu La Minyonia: “A mi m’agradava
assistir, els diumenges a la nit, a veure el sarró que li preparava
l’àvia. Ordenadament hi anava posant la pobra menjua que havia de
durar tota la setmana: tres pans negres, un boliquet d’arengades,
un bon grapat de figues seques, un manat de pebres coents, un setrill
d’oli verdós i fideus, sobrassada i xuia. I encara hi solia afegir
un manyoc de fulles de tabac i un flasconet d’aiguardent”.
Amb menys paraules i
menys afecte descriu la dona del senyor Batlle del poble, escriu: “La
batlessa era gran i grossa, i albergava un cor petit, un cor de
llentia dins un cos de matalàs de matrimoni”. Tal volta, emperò,
sigui la millor descripció de La minyonia la que fa d’una de les
excursions que feien els blavets a possessions dels voltants de Lluc:
“Una vegada arribarem fins a Mossa. La madona sortí. Li demanàrem
un vas d’aigua – ‘¿Aigua tota sola? Vos faria mal’. I ella i
les dues filles estengueren damunt una taula unes tovalles blanques
oloroses de bugada. Hi posaren damunt olives, porquim i pa, i un
paneret ple de cireres carmesines. Ella encara va dir: ‘No frissin
de partir. Han de menjar un poc de darreria’. I la darreria fou
brossat regat amb mel de les seves abelles. De retorn, trobàrem
l’amo de Mossa que, perquè era dijous, venia del mercat d’Inca.
El col·legial, cap de l’excursió, li contà la patriarcal
abundància que havien trobat a les cases en presència de la seva
muller. I ell, descavalcà de la somera, se descoronà el capell
ample, besa la mà del col·legial major i li diu amb reverència ben
cortesa: Senyor, perdoni la poquedat...”. Crec sincerament que la
bondat de la madona i de l’amo no poden ser descrites millor per
altra ploma distinta de la de Riber.
Passem a la segona
manera de referir-nos a La minyonia, la d’oferir en mitja dotzena
de punts els trets més definidors d’aquesta obra mestra. Després
d’haver llegit molts comentaristes del text i després d’haver
llegit i rellegit jo mateix l’obra, diria que La minyonia té una
riquesa considerable de sentit, de la qual se’ns destaquen els
següents.
En primer lloc, La
minyonia es pot gaudir, a partir del seu sentit cultural. És ver que
es tracta d’una narració senzilla que fins i tot pretén ser
infantil, però és igualment ver que hi ha constants referències
cultes a les literatures llatina, francesa i catalana. Més que una
crònica infantil és una idealització de la infantesa.
Segonament, el
sentit biogràfic. Riber escriu, en La minyonia, la seva
autobiografia infantil. Veritat que comença a redactar-la als
quaranta anys, quan ja no tenia res de nin ni res de ingenu perquè
ja vivia dins la fama. De totes formes, potser que hàgim de llegir
La minyonia no tant per conèixer com era el nin Llorenç com per
conèixer com eren els nins de l’època que Llorenç ho era. I
també és ver que, aquesta autobiografia, com totes, es troba
sotmesa a tergiversacions més o menys interessades. Riber és honest
i confessa que a La minyonia hi ha una “mitja mentida”.
En tercer lloc, els
estudiosos de Riber, hi descobreixen un sentit lúdic. No debades,
s’hi descriuen jocs d’infant. No debades, introdueix en el text
alguna endevinalla, com la d’endevinar el nom del seu poble o el
d’Inca. Aquest sentit queda justificat amb una de les seves tesis
centrals: “Millor aprendre de les fulles dels arbres que de les
fulles dels llibres”, frase que és original del Nobel de
Literatura, autor de “Le Petit Pierre”, que signava amb el
pseudònim Anatole France.
En quart lloc, La
minyonia conté un concentrat sentit pedagògic. Seria un error
quedar-se en els fets que Riber descriu, perquè Riber conta els fets
per les lliçons que el lector n’ha d’extreure. La pedagogia de
Riber recorda la pedagogia de les paràboles, sempre remeten a un
altre nivell semàntic; també recorda la pedagogia lul·liana del
Fèlix de meravelles.
Sentit cinquè de La
minyonia, el sentit moral. En cap pàgina d’aquesta obra, en cap
retxa i en cap paraula hi cerquem cap interès de tipus econòmic;
l’interès crematístic, l’interès monetari està absolutament
absent. El que veritablement està present a tots els capítols és
l’enriquiment de coneixement.
L’últim sentit de
La minyonia es posaria en el sentit mateix que té el viatge en totes
les grans narracions començant per les mitològiques, com pot ser el
viatge d’Ulisses, i continuant per les bíbliques; el llibre, breu
i preciós, de Rut té com base el doble viatge de Betlem a Moab i de
Moab a Betlem; es tracta d’aquest tipus de viatge no tant
geogràfic com psicològic o existencial. En concret, el viatge que
fa Llorenç Riber a La minyonia és el viatge de l’infant orat a
l’adult culte, el viatge d’un nin que va néixer pageset a
l’adolescent que comença a ser lletraferit.
Confés que
l’enamorament total per Riber va venir de la lectura de La
minyonia. Va venir i perdura. Es sol dir que “sobre gustos no hay
nada escrito” volent dir que si una obra, per exemple d’art,
t’agrada o no, va a compte teu, a compte de cadascú. Igual passa
amb els enamoraments. No cal justificar l’enamorament, basta
mostrar-lo. Jo mostr obertament davant vosaltres el meu sentiment: La
minyonia és l’obra de literatura mallorquina que més m’agrada.
No pos cap repar en dir que el que és “El pi de Formentor” en
poesia, és La minyonia en prosa: dues obres cabdals de la nostra
literatura. A més, té la virtut de no mai cansar-me, així com
sempre gaudesc de rellegir aquests altres petits relats “El petit
Príncep” de Saint Exupéry, o “Platero y yo” de Juan Ramón
Jiménez, o “El viejo y el mar” de Hemingway, sempre gaudesc de
tornar-hi a La minyonia.
V.
Hem de passar a la
quinta part d’aquesta intervenció. Després de l’època
admirativa, ve l’època reflexiva, vénen dies de serenor que
esdevenen adients per fer-se preguntes. Preguntes com aquesta: Perquè
és tan important per a mi l’obra de Llorenç Riber? Pensant,
pensant he arribat a esbrinar aquests motius:
Primer: També jo,
com ell, reconec les meves arrels i les estim. Jo tenc dues
filiacions: jo som fill d’Abraham, en el sentit que ho diu la
Bíblia, i som fill de Parmènides, en el sentit que ho diu Plató.
Jo, i estic per pensar com molts dels qui m’escoltau, som i ens
consideram fills de Grècia i fills d’Israel. Més concretament
fills d’una Grècia passada per Roma, i fills d’un Israel passat
pel cristianisme. El pare Parmènides em llegà el “ser” o
fonament que constantment em sosté, i Abraham em llegà la fe, la fe
que sempre deixa camins i pàtries, estabilitats i permanències, i
surt a terres estranyes en recerca d’infinits. Em sembla que
aquestes dues filiacions són les filiacions de Mn. Riber, ell és
fill de Virgili i és fill dels salms, Riber és un clàssic literari
i un devot clàssic. Coneix el llatí com si fos la llengua mare i
coneix els textos bíblics de la seva mare església.
Segon motiu: També
jo, com Riber, som fill del llibre, com molts de vosaltres. El
llibre, en la meva casa, és un moble important. Tres llibres
resulten cabdals en la formació de la personalitat de Mn. Riber,
segons pròpia confessió. Són aquests tres: els Salms de David que
l’iniciaren en la relació personal amb Déu; les Converses
Tusculanes de Ciceró que l’iniciaren en la bellesa literària i
concentrada del llatí; i Tirant lo blanc de Joanot Martorell que
l’inicià al camp lliure i mai no acabat d’explorar de la
imaginació.
Tercer motiu de la
meva admiració. Riber no sol parla a La minyonia de tres llibres,
parla també de tres oncles que tenien per nom de pila Pere, Guillem
i Manuel, però que el nebot batia a La minyonia per les funcions que
exerciren en ell: Pere és l’oncle místic, al que el nebot
considera un home devot “de la fusta dels sants”. Guillem és
l’oncle volterià en referència a Voltaire, atès que era un
escèptic que feia broma de pietats religioses. Manuel esdevé a La
minyonia l’oncle rebelesià, en al·lusió a Rabelais, l’escriptor
francès que dominava la sàtira i que s’avenia amb l’oncle al
qui li agradaven les contarelles de clergues i frares exclaustrats.
Podeu fer, vosaltres, un poc de memòria dels vostres vells oncles?
També jo en vaig tenir d’oncles, als que anomenava, segons el cas,
“tios” o “concos”, i d’ells vaig aprendre quatre mots de la
veritat.
Quart motiu: Les
moltes afinitats de les arrels: Ell és fill de la pagesia, jo també;
ell es fill d’un poble de 2.000 habitants i busques, jo també. Ell
va tenir un oncle ferrer, jo hi vaig tenir un conco i mun pare. Ell
va estar prop de l’església del poble, escriu que la casa pairal
era “aferrada a la robusta i noble paret de l’església
parroquial”, la meva casa no hi estava aferrada, però just voltant
cantó, ja la veia. Ell va anar molt al convent de les monges i
jugava per la sagristia, jo també vaig anar a escola a ca ses monges
i vaig ser escolanet. Confés així mateix que no tot són afinitats;
ell, de nin, volia destruir un niu d’òlibes, i jo en tenia tant de
por de les òlibes que xuclaven l’oli de les llànties que no m’hi
hagués apropat mai ni tan sols per malmenar els seus nius.
VI.
En l’ordre de la
meva exposició, entram ara a la sisena part. Continuarem parlant de
la fase post-admirativa. Passa que segueixes admirant-lo igual, però
com si ja no el trobassis tan perfecte com t’havies pensat, i com
si el davallassis un pam o dos del pedestal en que el tenies situat.
Vull referir-me, en primer lloc, a algunes “com decepcions”.
Passant el temps,
vaig descobrint que per davall de la bellesa innegable del relat, del
domini perfecte del lèxic, i de l’elegància formal de l’estil,
hi trobes una limitació: Quina és la limitació de La minyonia?
Després d’haver llegit la història d’aquell nin, tan plena de
detalls, d’ocurrències, d’anècdotes, no saps massa qui era
realment aquest nin: quines reaccions de ràbia o de tendresa podia
tenir, com si en la narració hagués tingut més cura del com que
del què, de la forma més que del sentit. S’ha d’admetre que
Riber ens amaga el seu “jo” profund darrera el paisatge i
l’anècdota.
Hi ha un altre fet
en la vida de Mn. Riber que a mi em produeix un sabor agredolç, i
això que reconec que ell no en té la culpa. No acab de pair el que
passà el 10 de març de 1927, quan la Real Acadèmia de la Llengua
va determinar que, en la seva composició, els acadèmics
representessin les diferents llengües regionals de l’Estat. Crec
que el que tocava ser elegit, per Mallorca, era Mossèn Antoni Maria
Alcover. Doncs, no fou així. Riber aconseguí catorze vots i
Alcover, nou. No sé si és just, però a mi no m’ho sembla just,
ni estètic. No sols perquè dels dos, el de més edat era Alcover,
es duen uns vint anys de diferència, sinó sobretot, perquè l’home
del Gran Diccionari no era Riber, sinó Alcover.
Un altre aspecte del
Mossèn em produeix neguit, em sembla més un intel·lectual que
s’ordenà prevere que no un prevere en exercici pastoral; em costa
veure’l “pastor”, tot i això que fos un predicador freqüent
de sermons i un escriptor prolífic de vides de sants. “Espiritual”
sí ho era, té un poema titulat ”Hora foscant” en el que es fa
deixeble d’Emaús fent camí amb a Jesús i, per a mi, seria el
millor himne de Vespres del dia de Pasqua.
Afegiré que així
com gaudesc enormement de llegir La minyonia i la seva poesia, no
resistesc la lectura d’altres textos riberians, pràcticament no
resistesc res del que publica el segon tom de les seves Obres
completes; no puc, per exemple, amb els seus relats hagiogràfics com
els que figuren en la secció “Els sants de Catalunya” i en la
secció “Any cristià”, tan sadolls de tradicions vetustes i
llegendes caragolades. Són pàgines i pàgines i pàgines, i jo no
he estat capaç de trobar-li el gust.
Passaré a parlar
ara de fets més crucials, parlaré dels dos moments especialment
crítics en la vida de Riber. El primer moment el podríem fer
coincidir en el que popularment es coneix com “la crisi dels
quaranta”. Es tracta d’una crisi cruel, per realista, suposa el
pas dels somnis que volen amunt a la realitat que toca de peus a
terra. Riber, als voltants de l’edat dels quaranta, se n’adona
d’una realitat cruel, se n’adona que la seva forma de fer poesia
ja no és la que es fa a la nova literatura catalana, sent com si
hagués perdut el tren, que el que havia rebut premis i honres
quedava de prompte obsolet. Riber acabava la sèrie de poemes “A
sol alt”, i escriu aquestes amargues paraules: “Desprès d’això,
ja no vaig trobar-me la veu; ni foren els mateixos l’ànim ni la
pensa. Em vaig convèncer que tot lo que havia de dir ja ho havia
dit, que no em restava a dir cap cosa nova i em vaig callar i anar a
una altra tasca”. És trist, que el poeta del qual estàs enamorat,
mori com poeta molt abans que morís com persona. Fou la primera
crisi.
La segona fou
distinta, però no menys dramàtica. Es situa en l’esclat de la
Guerra civil que tantes coses capgirà i que certament capgirà el
nostre personatge. L’inici de la Guerra l’agafà casualment a
Mallorca, ja que arribà a l’illa per passar a Campanet les
vacances d’estiu el 17 de juliol, per tant un dia abans de dia 18
que estellà la guerra. Quan va voler tornar a la Barcelona a la que
hi vivia i tenia residència pròpia, va trobar-hi el pis fet malbé
i, el més greu, veié que els seus papers no hi eren, els seus
estimats papers, els papers treballats durant anys, la documentació
acumulada. I passà que ell, que ja s’havia sentit atret per l’obra
de Ramiro de Maeztu abans de l’esclat de la guerra, prengué partit
pel que li semblà la defensa d’un món que ell estimava i que de
cada cop li resultava més estrany. Durant la Guerra, no sortí de
l’illa i es dedicà entre altres quefers a donar classes a
l’Institut Ramon Llull de Palma. El 1939, un cop finalitzada la
guerra, s'instal·la a Madrid, on exerceix d'acadèmic i d'inspector
d'ensenyament mitjà, alhora que continua amb les aportacions
periodístiques en mitjans com España, Noticiero de España, Diario
de Barcelona o Destino, escrivint i traduint molt el castellà.
Aquest fet provocà que rebés moltes i fortes crítiques en una
doble vessant: la d’haver traït la llengua catalana i la d’haver
recolzat el moviment nacional. Foren molts els que ben prest,
deixaren de retreure-li la primera acusació. Respecte a la segona
acusació, la de haver recolzat el règim, encara ara alguns en fan
bandera. El fet és que, sumades les dues crisis, Riber en quedà
prou afectat, el 1949 escriu: “Ja no hi ha ningú que em pugui
restituir els cabells negres, els ulls meravellats, el parlar amorós
i la rialla franca”. S’ha escrit que els seus dos refugis des de
llavors foren Formentor i Campanet.
M’he demanat jo,
durant la preparació d’aquesta xerrada, si eren estrictament
justes aquestes dues acusacions. Deixem el judici al darrer dia de la
història. Però abans que ens arribi, al manco es poden dir dues
coses. Primera: En cap moment de la seva vida deixà de defensar i
de treballar ni la nostra llengua ni la militància en el
regionalisme illenc, sempre restà fidel a la terra i a la llengua.
Segona cosa a dir: que va defensar el Moviment i que va escriure en
castellà queda clar, però també m’han dit per cosa certa que don
Llorenç pertanyia a una família pobre de Campanet, i que damunt ell
queia la responsabilitat d’alimentar les seves tres germanes vives.
Podria resultar, si les coses fossin així, que la raó de certes
preses de posició tingués com fonament, no la ideologia, sinó
l’economia familiar.
Hem guaitat a les
crisis de Riber. Tampoc ens ha d’estranyar molt que en tingués,
tan pròpies dels homes són. Recordem que el seu protector i amic
Mossèn Miquel Costa també entrà en crisi forta. I també fou a
partir de fets tràgics, exactament a partir de la Setmana Tràgica
de Barcelona el 1909. A Costa li produí un xoc tan intens que
significà l’esfondrament del seu ideal de món. El fet fou que a
partir de la catàstrofe, el gran poeta emmudí, tot reduint-se a
traduir els himnes de Prudenci.
VII.
Ja he tractat el
Riber poeta, i ja he tractat el Riber de La minyonia, ara em dispòs
a tractar el que consider el tercer gran vessant del mossèn, el
Riber traductor. Espesses vegades m’he anat demanant perquè deu
ser que Riber és tan i tan bo traduint el llatí? Imagin per una raó
senzilla: Riber tradueix dues llengües-mares: la llengua mare de
Campanet i la llengua mare del Seminari, Riber domina amb igual
perfecció el català i el llatí. Així mateix, com traductor, es
poden distingir dues èpoques distintes, però amb un denominador
comú: sempre tradueix els clàssics, els llatins. A la primera època
corresponen les traduccions realitzades a Barcelona per la Fundació
Bernat Metge, traduccions al català; tradueix sobretot Virgili:
Eneida, Geòrgiques i Bucòliques; també a Ciceró, a Tàcit i a
Horaci. A la segona època corresponen les traduccions, a Madrid, al
castellà; tradueix Horaci, Virgili i Sèneca. La traducció al
castellà de les Confessions de Sant Agustí és considerada una obra
perfecta de traducció.
Vaig dedicar el
passat mes d’agost a recuperar, del temps de Seminari, a Virgili,
el que molts consideren el poeta més gran de la història, superant
fins i tot a Homer. Vaig gaudir al màxim, tot i que ja em costava el
llatí no eclesiàstic. Tenia el text original al davant, i a cada
costat, dues traduccions molt interessants: la castellana de Aurelio
Espinosa Pólit i la catalana de Llorenç Riber Campins.
És precís, amics,
canviar la idea heretada de traductor. Assassinau el tòpic tan estès
de “traduttore, traditore”. Lluny de ser el traductor un que
traeix, és un que elegeix. Traduir no és trair, es triar. Lament
profundament que, en vida, Riber no es pogués beneficiar de la Llei
de propietat intel·lectual de 1987 que estableix un marc jurídic
nou. En el temps de Riber, la traducció era tinguda com un art
menor; ara, s’ha posat en valor perquè es considera que el
traductor és també un escriptor. Mallorca ha engendrat bons
traductors, permeteu-me posar un cas més recent de traducció
memorable, la del “Càntic dels càntics” de Salomó que féu el
qui fou també professor del Seminari i també poeta, Mn. Baltasar
Coll, en edició pòstuma de 2014. Virgili té un altre gran
traductor mallorquí i em plau oferir aquí el seu nom, Miquel Dolç;
ell publicà el 1956 la traducció de les Bucòliques en un volum de
la Fundació Bernat Metge.
Per molt que admirem
una persona, no diguem que no n’hi ha d’altres d’admirables.
Acab de dir que a més de Riber, Dolç és un admirable traductor de
Virgili, i aprofit l’avinentesa, perquè em sabria greu no
aprofitar-la, per dir que si gran campaneter és Riber, gran
campaneter és el bon misser, bon regionalista i millor periodista,
Miquel dels Sants Oliver.
Tornem, però, a
Riber. L’èxit concret de Riber, com traductor, és el de la seva
doble visió binocular: per una part, té posat un ull al llatí i
l’altre al català; per altra part, té un ull posat a la mètrica
llatina, i l’altre a la mètrica tant distinta del català. Em vaig
adonar que no llegia un poeta, en llegia dos; quan Riber tradueix no
sols és un filòleg que tradueix, també tradueix un poeta. Llegir
tenint a mà el text original de Virgili i el text traduït per
Riber, no és un gaudi el que tens, en tens dos. Dominava tant el
llatí que, es conta, tan sols una vegada tingué necessitat de
consultar el diccionari, fou per esbrinar què volia dir en llatí el
mot “transta”, que ve a significar quelcom semblant a “biga
travessera”. Facem passar aquest cas pel filtre de la dita
clàssica, “l’excepció confirma la regla”.
VIII.
Arribat ja a aquest
moment, el millor que puc fer és animar-vos a completar, pel vostre
propi compte, el coneixement de la figura que avui venim a honorar.
Estic convençut que
el camí més recte per conèixer Riber és llegir-lo. L’Editorial
Selecta ens ho posa molt fàcil: té editades en dos toms les seves
Obres completes. Així i tot, hi he descobert una falla: oblidaren
incorporar-hi un text bellíssim de Riber, escrit el 1906, que titulà
“De Marina”; Marina és l’antiga denominació de S’Horta en
el terme de Felanitx. Val la pena aconseguir “De Marina” ,
malgrat sigui en fotocòpia.
Sé que les Obres
Completes sumen 3.058 pàgines, i tal volta fos prudent seleccionar.
Sapigueu el meu criteri de selecció. El textos millors de Riber són:
les poesies, La minyonia i les traduccions de Virgili. I si algun
amic em digués “no em recomanis tres coses, sinó sol una”, què?
Hi ha dins la història grans autors d’una sola obra: Fernando de
Rojas amb “La Celestina”, per exemple. El músic Orff és
conegut per “Carmina Burana” i punt. Hi ha obres que basten per
elles totes soles: “La pietà” de Miquel Àngel als seus 23 anys,
basta per la fama. El quadre “Ronda de nit” de Rembrandt basta i
re-basta per ella mateixa. La encíclica “Evangelii nuntiandi”
val tot el pontificat de Pau VI. “El cant dels ocells” de Pau
Casals val la existència del violoncel. Què vull dir? Dic que si
sol voleu llegir la millor prosa poètica de la nostra literatura en
un sol llibre... La minyonia.
El que he dit, dit
queda i mantenc la lloança a La minyonia. Però em permet
recomanar-vos, per contrast, la lectura d’un altre llibre de
memòries infantils. En referesc a l’obra que el franciscà Pare
Rafel Ginard titulà “De com era infant” i no mai publicada en
vida seva: el text fa referència a l`època infantil viscuda al
poble de Sant Joan i no s’estén més allà de l’edat dels tretze
anys i mig. Com Riber, escriu de meravella, però no ocultant el seu
jo, sinó més tost mostrant-lo amb sinceritat realista fins arribar
a ser crua, sense cap concessió a la idealització. És l’obra “De
com era infant” de Rafel Ginard un bon llibre de memòries,
finalment publicat el 2003, difunt ja l’autor. I em ve de gust,
avui i aquí, citar un altre bon llibre de memòries, fornit d’una
riquesa lexical sorprenent, molt més recent, em referesc a “La veu
de les arrels” que el 2006 publicà el nostre company Mariano
Moragues Ribas de Pina.
Deixant ja el
registre de les “memòries”, i passant el registre narratiu, em
semblaria interessant establir comparació entre dues narratives
coincidents a Mallorca a la primera part del segle XX, valdria la
pena comparar la narrativa que Llorenç Riber de Campanet vesteix amb
tonalitats dolces amb la narrativa que Salvador Galmés de Sant
Llorenç des Cardassar vesteix amb tonalitat agre quan descriu la
fatalitat tràgica del pagès illenc.
Es pot pouar més en
el pou fondo del nostre mossèn. Vos oferesc dues pistes concretes
per a investigacions més acurades que la meva. Primera, investigau
millor les fonts que alimentaren Riber; crec que les principals són
aquestes tres: el classicisme de l’antigor, el regionalisme que
sorgia entre el final del XIX i principi del XX, i el catolicisme
combatiu provinent, primer, de Lleó XIII i, després aquí, de
Campins. Aprofundiu igualment els personatges que influïren prou en
ell: el bisbe de Vic Torras i Bages, l’assagista Gabriel Alomar i
el poeta Costa i Llobera; a més del seu amic Joan Alcover, poeta.
Segona pista, és un
risc citar autors vius però així i tot en senyalaré dos que han
escrit sobre Riber, el monjo Josep Massot en el llibre “El bisbe
Miralles i l’Església de Mallorca” de 1991, i Damià Pons en el
pròleg al llibre “Els camins del paradís perdut” publicat per
Editorial Moll el 1987.
Pels interessats en
saber més del Riber seminarista i prevere és bo l’article “Mossèn
Llorenç Riber i Campins, prevere” que signen conjuntament el 2008
els nostres companys Pere Fiol i Joan Parets.
Dues advertències
són precises. Una: Hi ha un vessant de Riber que no ha estat tractat
aquí, i em sembla honest advertir-ho, Riber com lingüista. Al Riber
poeta, prosista poètic i traductor, hi ha que afegir el Riber
lingüista. Caldria aprofundir, en aquest sentit, el paper que va
tenir en l’Obra del diccionari, de la qual fou secretari, i el
paper que va tenir en el Primer Congrés de la Llengua Catalana, en
el qual exposà una sucosa comunicació.
Per tal de curar-me
en salut, oferesc la segona advertència, cosa no sigui que quan
estigueu llegint els seus textos, em retragueu que jo he exagerat i
que no hi havia tant per tant: la literatura de Riber és bona, però
dins el seu just context. No hi aneu a cercar els trets que més
trobam en la producció literària actual, val a dir, no hi cerqueu
ni missatge ni denúncia ni compromís, aneu-hi a cercar el que en
abundància hi ha: imaginació desbordant, al·legories enginyoses,
elegància d’estil, puresa lèxica, geni constructiu. Tampoc
estaria dispost a portar a l’extrem la crítica de buidor
conceptual; dir que Riber, per exemple, és sol un cantaire
artificiós del paisatge esdevindria una reducció inacceptable,
perquè Riber o escull paisatges amb ànima o posa ànima als
paisatges: no l’interessa la immensitat de la mar “si no hi ha
una vela”, ni l’alçada d’una muntanya “si un voltor no hi
nia”, ni un camp que espiga “si no hi ha un flabiol que hi
plora”. Quantes dotzenes de pous hi devia haver l’any 1906 a
S’Horta i a Calonge i, malgrat, Riber, als seus 26 anys, sols a un
posa esguard, al pou comú, un pou que tenia ànima col·lectiva i a
tots els homes refrescava i tots els animals abeurava. Puc acceptar
que la literatura de Riber no té “jo” en sentit freudià, però
em neg acceptar que no tingui bessó, això seria igual que acceptar
que en “El pi de Formentor” Costa hi posà sol penyal o nuvolada,
quan tots hi veiem el geni de tot un poble.
En tot cas, situem
Riber en el seu moment: ell no pertany al romanticisme, ell milita en
un altre corrent, el noucentisme. Ell no pretén que coneguin el seu
propi valor d’escriptor, ell pretén que es valori la llengua que
escriu. El tema del seu moment era demostrar que aquella llengua que
se volia menystinguda, tenia maduresa més que suficient per ser
considerada culta. I l’arma que emprà va ser l’excel·lència,
“l’obra ben feta”.
El mateix any que va
néixer a Campanet el mallorquí Riber moria a Sant Petersburg,
Dostoievski; el famós literat rus havia expressat en la seva obra
“L’idiota” aquesta assenyada convicció: “la bellesa salvarà
el món”. Riber s’ho degué creure, i degué ser per això que,
per salvar-nos, escriví tan bellament.
Gràcies per la
vostra atenció.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada